És com si encara hi fos. Em costa molt fer-me la idea que no entrarà més per la porta del despatx saludant-nos un per un i preguntant-nos com ens va allò que ens ocupava el dia anterior.

 

No sé si pel fet que estic durant una bona part dels dies lluny de la família o senzillament per les hores que em passo a la feina els meus companys són com una segona família. L'Olga, tot i que sempre amb una antena receptiva a les novetats que el Guim li donés era una companya que s'interessava per ajudar-te. Amb ella senties que els problemes tècnics i burocràtics es fèien més humans. Ella tenia aquesta capacitat. Quan et veies envaït per papers, números, excels i ganes d'abandonar ella et sabia transmetre que darrere tot el què fem hi ha persones, que no hem de perdre aquesta perspectiva tenint en compte que estem treballant per millorar-ne la seva salut, això et donava forces per fer-ho de nou i millorar.

 

Aquest alt valor a la vida, a la importància de la teva feina que obtenies d'ella obligava dedicació i preocupacions que sovint se sumaven a les seves. Ens ensenyava dia a dia la importància del cuidar a la família i pel què fa a a feina, "Francesc, els canvis són lents" em deia, "no vulguis córrer més que el sistema, que ha de fer el seu curs..".

 

Sembla impossible que tot aquest valor personal i professional, a vegades subvalorat, ja hagi de prendre el relleu. No sé si els que ens quedem sabrem agafar-lo, en qualsevol cas, si més no ho intentarem. 

 

Un abraçada per l'Olga.