Tres dies de reclusió intel·lectual a casa per tirar endavant un projecte, enganxat al sempre inestimable Microsoft Word i fent treure fum a l'Explorer de tant consultar al cyberespai. Aquest és el meu estat el cap de setmana de Pasqua. Moment en el qual, després de 7 mesos faig una actualització de blog.

 

En un recés de la meva intensa tasca vull plantejar una reflexió. Per què, amb la mà al cor, cada dia crec més que tenim uns serveis sanitaris de puta mare? És que la nòmina que em paga la Geli m'ofusca, em perverteix el meu sentit crític?

 

Aparentment ens trobem davant d'un país amb una estructura administrativa sobredimensionada en el qual hem descentralitzat funcions posant més estructura i personal al territori però sense reduïr-lo allà on ja no fan la feina que feien. És també opinable (i probable) que força dels treballadors de l'administració -que no funcionaris, perquè jo no ho sóc pas- també tenen un ampli marge de millora per fer la seva tasca més eficient.

 

Tot i això, de manera relativa i comparant-nos amb el nostre entorn quan he mirat xifres sobre mortalitat per causes, prevalença de malalties i qualitat de vida; Catalunya està en un dels llocs privilegiats. Ara mateix, per exemple, dos dels meus avis estan ingressats a un hospital públic -per descomptat-, amb motius d'ingrés diferents i amb xarxes de recolzament familiar de característiques diferents. En aquesta situació i amb el seguiment que bonament en puc fer, m'estic quedant bocabadat de la qualitat de l'atenció que reben, de la vàlua de les persones que els atenen i de la manera en la qual un sistema públic està realment preparat per cuidar-los.

 

Llavors em pregunto què falla entre la percepció de l'administració i la participació del ciutadà? Ens haurem de fer tots treballadors de la Gene per valorar el què tenim? Què s'ha de fer per acostar les dues visions?

 

Bé, un cop feta la reflexió, torno a la feina. Salut a tothom!

Cesc.