Tres dies de reclusió intel·lectual a casa per tirar endavant un projecte, enganxat al sempre inestimable Microsoft Word i fent treure fum a l'Explorer de tant consultar al cyberespai. Aquest és el meu estat el cap de setmana de Pasqua. Moment en el qual, després de 7 mesos faig una actualització de blog.

 

En un recés de la meva intensa tasca vull plantejar una reflexió. Per què, amb la mà al cor, cada dia crec més que tenim uns serveis sanitaris de puta mare? És que la nòmina que em paga la Geli m'ofusca, em perverteix el meu sentit crític?

 

Aparentment ens trobem davant d'un país amb una estructura administrativa sobredimensionada en el qual hem descentralitzat funcions posant més estructura i personal al territori però sense reduïr-lo allà on ja no fan la feina que feien. És també opinable (i probable) que força dels treballadors de l'administració -que no funcionaris, perquè jo no ho sóc pas- també tenen un ampli marge de millora per fer la seva tasca més eficient.

 

Tot i això, de manera relativa i comparant-nos amb el nostre entorn quan he mirat xifres sobre mortalitat per causes, prevalença de malalties i qualitat de vida; Catalunya està en un dels llocs privilegiats. Ara mateix, per exemple, dos dels meus avis estan ingressats a un hospital públic -per descomptat-, amb motius d'ingrés diferents i amb xarxes de recolzament familiar de característiques diferents. En aquesta situació i amb el seguiment que bonament en puc fer, m'estic quedant bocabadat de la qualitat de l'atenció que reben, de la vàlua de les persones que els atenen i de la manera en la qual un sistema públic està realment preparat per cuidar-los.

 

Llavors em pregunto què falla entre la percepció de l'administració i la participació del ciutadà? Ens haurem de fer tots treballadors de la Gene per valorar el què tenim? Què s'ha de fer per acostar les dues visions?

 

Bé, un cop feta la reflexió, torno a la feina. Salut a tothom!

Cesc.

 Avui, veient vídeos de TV3 a la carta mentre fora està plovisquejant, em poso a fer un "post" totalment influït per l'astènia estival que tinc. La duresa que fa que a 16 d'agost encara no hagi fet gens de vacances m'està deixant baldat. Amb candeletes estic esperant que es faci dissabte i no haver de pensar en el despertador.

A continuació una mica de resum dels últims tres mesos:

1. Feina al 200%, cansament exacerbat i amb ganes de poder tenir un respir

2. Resultats dels examens (Nivell D i MSP OK)

3. A la feina nova incorporació (La MariaSalut s'incorpora al CatSalut <-- festival d'humor ) 

4. A casa, la petita s'apunta a Batxillerat (bona sort, treballadora!!)

5. El poble comença nou govern, esperem, més sensat que l'anterior

6. Mentrestant, a Can Mercaders, es prepara la independització del petit Eloi  que se'ns fa gran i se'n va de casa

7. Esperem que se'ns mudi ben aprop i puguem anar a visitar-lo, a ell i a l'ivanet, per fer sopars i trobades ben divertides

8. Sortides a bars reoberts ("Cangrejades") i a bars recentment "descoberts" amb molt de potencial ("Viurealdia")

9. Convits a festes temàtiques, aniversaris i soparets varis amb les millors companyies   

.... i el millor ...

10. Començaran les estones de tè al Caj Chai i vesprades a les terrasses de Barcelona i part de l'estranger (Orxates et. al)

Com heu pogut comprovar, la narrativa no és el meu fort i la meva prosa és digna de tot un "Protocol d'actuació enfront la Grip Aviària". La deformació professional fa estralls, també, en la meva expressió escrita (necessito el meu/la meva filòleg/filòloga de guàrdia perquè m'ajudi!!).

 

Fins la propera!

Cesc. 

 

Reeagafo el blog el dia del meu aniversari per celebrar el primer any de la "llar Mercaders". No, tranquils, no estic celebrant la posada en funcionament d'un orfenat ni del casal d'avis dels jubilats de la boqueria, em refereixo a la celebració del nostre primer any de convivència a Can Mercaders, el pis que no deixa indiferent. Alguns diuen que és un "pis de moros" (ja els val !); d'altres, afortunadament, s'hi refereixen com un pis "rollo juvenil"  mentre que d'altres en destaquem la seva pluralitat i internacionalitat . En qualsevol cas és la llar de l'Eli, l'Eloi i el Cesc, un habitatge tant petit com encantador i ple de carisma. Un habitatge amb les seves peculiaritats: una paret sevillana transvestida amb guix de "cartró-pedra", un carrer en prospecció arqueològica amb un munt de pols que s'aixeca a diari o un veí italià que cada dia ensenya el seu pis a una noieta diferent en són principals trets identificadors.

Solidaritzats amb el nostre pobre veí que "no troba mai la noia que li vulgui llogar el pis", els joves i actius habitants de Can Mercaders fa avui mateix un any que vàrem signar el contracte de lloguer. Fa just un any vam oficialitzar la nostra voluntat de formar part del pis més trendy del moment, de compartir la nostra vida diària amb els que llavors eren pràcticament uns desconeguts i l'invent ens ha sortit bé. Tal com la companya Eli deia: "un aprovat amb nota" del qual se n'ha desprès i hem après estils de vida, formes de comunicació, la importància dels ideals, les avantatges de ser pràctic, la gran rellevància de la cultura i dels trets identitaris, de la cura del medi ambient i de la corresponsabilitat.

Sembla molta cosa apresa però no és així, només cal estar un any sense televisor i això serà el mínim que s'aprèn. Suggereixo que ho proveu!

Una abraçada a l'Elii a l'Eloiper aquest primer any!

Cesc.

 

P.s.: En honor al temps que vaig dedicar al nivell D avui he inclòs un refrany Mallorquí en el més significatiu dels títols

Fent un repàs de les dites populars que podrien encapçalar el meu Blog de l'abril (que ja feia falta actualitzar) -PD:merci eli pel recordatori- m'he fixat que tot apunta que, pel temps que està fent, aquest serà un any ric i profitós (o "bo i dret", tal com diu el títol que al final he escollit).

El tros de mes que ja ha passat ha estat bastant ocupat laboralment, socialment i domèsticament. Ha confluït el pilot de feina que m'està vilment "encolomant" el meu "jefe", la que em busco jo (la uni de Manresa), les sortides el cap de setmana (alguna cosa s'ha de fer per no estar només dedicat al tema laboral), les vacances de Pasqua a terres Gironines i Olonenques, i la mudança de l'Eloi a Can Mercaders.

 

Déu n'hi do quantes coses! Per una banda voldria deixar constància al cyberespai que "Can Mercaders" es congratula de tenir un nou inquilí tan bo i metòdic com tenim! (els redactors de les revistes d'instruccions de muntatge de mobles IKEA agraeixen que se'ls faci tant de cas des que l'Eloi s'ha traslladat a Can Mercaders, jeje ), i per l'altra, crec que faré una gran contribució a la cultura popular catalana incloent en aquest blog la lletra d'una de les caramelles que es van cantar a Oló els dies que jo hi vaig ser. Tal com diu el títol de la caramella, es tracta d'un pupurri amb un punt de crítica social olonenca bastant genuí; "el pupurri murri".

 

--------Començament de la cançó--------

 

Ja ha arribat pasqua florida

Al bonic poble d'Oló

I un pupurri fet a mida

Cantarem amb il·lusió,

I arreglarem el poble

Sense cap mala intenció.

 

 

Per donar la benvinguda

Als milers de visitants

Tenim la millor avinguda,

dels Països Catalans

D'una fàbrica les ruïnes,

això sí que ens fa importants.

 

Si vols fer una passejada

I no en vols quedar ben fart,

Per forats i cagarades

Cal que portis un radar

Doncs si busques aventures

No cal pas anar al Dakar.

 

 

Des de fa una temporada

Al poble hi ha un nou rector

Que ha donat la "campanada"

Fent sonar el toc d'oració,

I per pagar la comanda

Tothom ha de gratar el sarró.

 

Ja tenim molts immigrants

Que alegren carrers i places

Creix el nombre d'habitants

I més el preu de les cases,

Potser sí que serà cert

Que piquen totes les masses.

 

 

Direm una cosa bona

Tot tocant el flabiol

Que l'Oló és a segona

Estem parlant del futbol

I estarem d'enhorabona

Quan estrenin el camp nou.

 

Tenim força entitats

que de manera altruista

Fan festes i activitats

I una més n'hi ha a la llista:

Diem doncs "Felicitats!"

Als del centre Excursionista.

 

Si tens mono de sardanes

Els diumenges al matí

Una colla amb moltes ganes

Ara ensenya el ball d'aquí.

I els dissabtes a la ràdio

Flaviol i tamborí.

 

 

Ai quina il·lusió

Fer picar el bastó

Ballant molts "tralares"

I algun saltador

Per tots els carrers

I places també

Cantant caramelles

Ens ho passem bé!

 

 

S'acosten les eleccions

Ara sí que tot s'hi val

Prometre mil inversions

O un polígon industrial

I que guanyin els més bons,

i després tot queda igual.

 

El que guanyi que s'adoni

Que a Oló hi volta un peix gros

Que el raspalli i l'ensaboni

Per què sigui generós

I que d'Oló se'n recordi

El conseller Puigcercós.

 

 

I aquí acaba aquest pupurri

Fet amb molta bona fe

Us desitgem bona pasqua

Que la mona us vagi bé

I si la gent ens aprova

Hi tornarem l'any que ve.

 

 

------Fi de la cançó--------

 

Una mica llarg sí, però val la pena per fer-se la idea de què es mou al poble d'Oló. Aprofito per felicitar l'aniversari de la meva joveníssima mare.. jeje... Una abraçada,

 

Cesc.

 

Dimarts encara amb el cansament del dilluns i de l'intens cap de setmana de falles a València. Els estornuts i la picor als ulls anuncien que la primavera ha arribat i finalment s'entén què volien dir amb allò "d'astènia primaveral". Per una banda l'espectacle dels arbres florint i el sol escalfant les hores centrals del dia, i per l'altre uns ulls inflats i el nas moquejant.

A la feina sembla que tots s'hagin tornat bojos, és un pou sense fons de demandes contínues. A més, ja sabem com és això de l'administració, hi ha "jefes" per donar i vendre amb una increible capacitat de donar feina als pringats. Un cop dins aquest espiral vertiginós, només és d'esperar que arribi la Setmana Santa i tots plegats puguem agafar aire.

Per avui res mes.

Bona tarda i fins l'abril!

Cesc

 

I perquè després diguin que a les wikipèdies no hi ha cultura! aquesta frase feta l'he trobada en una pàgina anomenada http://ca.wikiquote.org a la qual agraeixo la seva col·laboració en la divulgació del tresor que representa la cultura popular catalana que els joves tant tendim a oblidar.. o fins i tot a desconèixer.

Aquest principi d'any no m'he volgut deixar absorvir per la feina, no volia passar-me les cinc tardes de la setmana tancat al despatx malbaratant els "no pocs" diners que em treuen cada mes els del gimnàs. La manera que he trobat de fer-ho ha estat apuntar-me al curs de preparació del nivell D de Català dilluns i dimecres, amb la qual cosa només em puc quedar a la feina dimarts i dijous. Paradoxal? Sí! Estudiar per no treballar a aquestes alçades! Però és una coartada perfecta! que a més a més m'ajuda a millorar en lletres.. que jo d'això no en sé gaire.

 

A part de la meva nova vocació lingüística i del fins ara acomplert objectiu d'anar al gimnàs aquest nou any està essent un any de: pressumpta consolidació laboral (?), molts cursos per fer curriculum (SPSS, congrés SESPAS, GRD, homologació del MSP a la normativa Bologna, etc.), sortides el cap de setmana i, no ho oblidem, la tradicional visita setmanal a cals pares.

 

Avui, quan he arribat a la meva llar Olonenca, em trobo un plec de cartes de tres dits d'amplada pendents de ser obertes pel Francesc Güell. Quan m'he posat a obrir-les salta ma germana i diu: "Mira quantes en tens! Clar! Com que no vens mai!"; seguidament em recorda: "La setmana que ve anirem a esquiar, agafa't algun amic que t'acompanyi" (perquè obviament ella en sap força més que el seu germà); total, que vista la poca neu que hi ha i les ganes que tinc de rebolcar-me per damunt les pedres de la pista, aprofitaré per avançar en la lectura de "The Buddha of Suburbia de Hanif Kureishi" a peu de pista, que ja fa dies que el tinc a mitges

 

Aquest és un febrer estrany, serà que la manca de fred altera la dinàmica de les coses? Doncs anem-nos-hi acostumant perquè ja ho diu la dita: Si el febrer no febreja, tot l'any boigeja!

 

Fins aviat!

24 de desembre del 2006 a les vuit del vespre. Acabo d'arribar de Barcelona en el viatge que acostumo a fer gairebé cada cap de setmana, aquest cop per trobar-nos amb la família i celebrar el nadal.

 

A mesura que vaig fent kilòmetres i m'acosto a la Catalunya central el termòmetre del cotxe baixa al mateix temps que sento que estic acostant-me a casa. Sento la dolça melangia que sol ser habitual en aquesta època de l'any. Aquestes dates ens indueixen a recapitular, a fer balanç de l'any. Any que ha estat molt molt productiu. La consolidació com a tècnic de salut (valoració molt positiva d'aquesta manera de contribuïr a la salut pública) i l'acabament de la tesina del màster (amb el qual tanco una etapa formativa) marquen la part professional. El començament d'una nova etapa vivint de lloguer (ara he entès què significa assumir les factures d'un pis ), la convivència a una vivenda pròpia amb companyes de pis (de la que destaca el gran encert que ha estat sens dubte compartir-lo amb l'Eli ). La família també va evolucionant, la germaneta se'm fa gran (ja és una adolescent gran de 15 anys!), els pares s'acostumen a que el fill ja no passa la major part dels dies a casa, tinc dues cases? en tinc només una? són qüestions que tant ells com jo els hem d'anar trobant resposta.

 

Tot això juntament amb l'ampliació del cercle d'amistats, nous i bons amics, viatges, històries divertides, il·lusions i a vegades desil·lusions han marcat aquest 2006. I per cert! Alguna cana nova!

 

Amb aquest resum d'any començo la meva experiència de blog.

 

Una abraçada i bon any!

Cesc